Buenos Aires, maig de 2007.

El concert inaugural del Jazz y Otras Músicas de Buenos Aires , un altre a la ciutat de Rosario, la presentació del documental al festival de Cine y Derechos Humanos de Buenos Aires i la publicació del disc a Argentina, posaven punt i final a l'aventura que en Roberto i jo haviem ideat el novembre de 2004 a Essen. De ben segur tot plegat no haurà deixat una petjada significant en la història, però per a tots i cadascún dels qui hi hem participat, haurà estat una de les millors experiències de la nostra vida. Es pot demanar alguna cosa més?

Ja en el concert de presentació a Vic, es va veure que Immigrasons era una proposta que podía tenir recorregut. Entre els mesos de febrer i març de 2007, es van realitzar tretze concerts a Catalunya i un a la Sala Galileo de Madrid. També es va estrenar el documental a la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida i es publicava el disc. Tot alló que havíem cregut possible es materialitzava i servia per mantenir en peu un projecte musical i humà en el que a cada pas, s'incorporava gent nova: La Flori que va conduir la gira amb puny de ferro i guà de seda, en Guti que hi va aportar el backline, pero també el tracte afable i professional, i la Montse que va organitzar els concerts de Barcelona i Madrid tot mantenint viu l'esperit del Mercat de Música Viva de Vic, fora i lluny de les seves dates habituals. La gira ens havia de servir per mantenir-nos en forma fins el concert inaugural del festival Jazz y Otras músicas de Buenos Aires que era el que d'alguna manera, havia de tancar l'aventura. Així fou.

Bahia, Sao Paulo i Buenos Aires, desembre de 2006.

En certa manera aquest viatge i els concerts tancaven el cercle que va obrir-se a Salvador de Bahia un any abans , quan vaig endur-me en Raül perquè conegués a en Roberto, Rodo i l'Ernesto. Ara hi tornavem, un any després, per a ensenyar sobre l'escenari de l'espectacular Teatro Castro Alves, alló que haviem començat a idear un any abans. Aixó va estar possible gràcies a la complicitat d'en Benjamin Taubkin, paulista, músic, productor, programador del Mercado Cultural de Salvador de Bahia i per damunt de tot, persona d'una sensibilitat exquisida i entusiasta d'aventures musicals transfrontereres i artisticament arriscades. De la seva mà vàrem aterrar també a l'escenari del Centre de Cultura Judaica de Sao Paulo. Després, des d'allí, varem continuar cap a Buenos Aires on la gent del Seacex, Pilar, Maribel, Mercedes, Alicia, i els seus assistents, ens van sumar a l'acte inaugural de l'exposició "Literatures del Exili" produïda un any abans pel CCCB i que ara començava a itinerar per l'Amèrica del Sud, especialment pels països que vàren acullir els exilats catalans que fugien de l'Espanya d'en Franco.

Salvador de Bahia ha estat una mena de "revelació" per a la Silvia i un grapat de moments especials per a tots els components del grup. De fet, el viatge i la gira, han esdevingut la cirereta d'un pastís que hem compartit amb alguns dels nostres amics, en Benjamin, la Juana, en Jordi Freixes, la Mariana , la Livia i la gent de Via Magia, en Raimundo Chagas, la Paula Sena i també la Beatriz i l'equip del Centre Judaic de Sao Paulo. A Buenos Aires, la Débora, la Maria, l'Alvaro, en Leandro, la Lucía, la Laura, la Daniela, la familia d'en Guido, el Ruben de Notorius i per descomptat en Roberto, en Rodo, la Lucía Vintrob i tants altres. A tots ells i a totes elles, i a totes les altres persones que no he esmentat, però que ens han brindat la seva complicitat, el meu agraïment i la meva amistad.

Vic, Mercat de Música Viva, setembre de 2006.

Hay experiencias que vale la pena vivir. Una idea, un proyecto, adquiere su verdadera dimensión cuando se materializa y se tiñe de los colores que han aportado, todas las personas que han participado en su realización. Hemos aprendido mucho de todos y cada uno de nosotros. Hemos comprobado que la distáncia, sólo es un pequeño obstaculo, ridículo y absurdo. Que lo inaceptable es que esa distancia nos sea impuesta por la fuerza, contra nuestra voluntad. Por lo demás, podemos llegar donde queramos. Como decía la canción "with a little help from my friends". Besos a todos. Manel.

Buenos Aires, maig de 2006. Era la tercera vegada en un any que jo hi viatjava. Les primeres notes de la producció començaven a sonar acompanyades de nous amics, de noves vivències,de petites pors i desconcerts i dels primers "feedbacks". El grup de set músics, Ernesto, Guido i Tiki, argentins; Raúl, Oriol i Silvia, catalans; i un italià Giovanni, es reunien per primer cop a Buenos Aires, a l'entorn de la idea que vaig proposar a Roberto Di Lorenzo el novembre de 2004, quan ens vàrem conèixer a Essen (Alemanya). Ara tot començava a sonar de debò i a la setmana d'assajos, converses i algún que altre recel entre els músics, les primeres cançons van deixar els assistents al "showcase" improvisat al Casal Català de Buenos Aires, amb la boca oberta. Personalment, em sentia satisfet. Vaig oblidar el mal rotllo del robatori de les càmeres de video a l'hotel i fins i tot, que a causa d'aixó em vaig perdre la segona part del Chelsea-Barça que vàrem acabar guanyant, desprès de patir una bona estona. El viatge de tornada a Barcelona, el vàrem fer carregats de grans expectatives, musicals i també esportives.

Buenos Aires, febrer de 2006. Segona visita a la ciutat. En tenia moltes ganes. N'havia fet tanta propaganda que la Montse i la Cristina, no van poder-ho resistir i es van sumar al viatge. Per en Raül era la primera vegada i jo crec que en aquell moment, encara que ja l'havia dut a Bahia dos mesos abans per conèixer l'Ernesto, va tenir la certesa que allò que li havia proposat mig any enrera, no era cap fantasmada i que anava de debò. En Jordi em va seguir, amb la càmara que la productora li va deixar. Ell ja sabia pel treball que haviem fet l'any anterior al Marroc, que hi podia confiar malgrat alguns aspectes, sobretot els que atanyien el documental, no estessin del tot lligats. Però no podíem perdre l'oportunitat que ens brindava aquest viatge.Es tractava de començar a donar-li forma a tot plegat. Realitzar les primeres entrevistes amb catalans emigrats a l'Argentina o amb els seus fills o descendents i es tractava que l'Ernesto i en Raül, comencessin a intimar musicalment i a seleccionar el repertori de cançons amb l'inestimable ajuda d'en Rodo Garcia. Ens van copsar els testimonis, les històries d'aquell grup de persones que vàrem conèixer i entrevistar. De sobte el nostre treball va agafar una dimensió emotiva que no esperàvem. En el moment de pensar en el projecte, vaig dir que calia tornar-li a la música la seva dimensió humana, alló de posar en primera persona i pla que totes les persones tenim una banda sonora. Entrar, encara que fos per una estona, en aquelles vides alienes, va donar-li al projecte un significat real,va donar-li autenticitat.